divendres, 29 de setembre de 2017
L'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré ale pagès imprès
irlandès cinquè nomes entès també
consomé congres gairebé faré interes
aixo ressò boirós afició ambdós
espòs presó arros coto refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porro avis
aixi crostó votació anireu Ferran
proces respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telefon dèbil rèiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven nuvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia policia càmera
acadèmia església pertinent feréstega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcìssima
5.
Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte
la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades diòptria xassís elit
xandall medul·la víking rèptil període
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net te un os de la ma mes llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que si que vens a fer la volta al mon no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te mes son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que us vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat son un pel mes reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir
no se que va passar, però nomes recordo que després d’arribar a casa
varem asseure’ns al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens
varem adormir. I fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo
em trobo be, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramon, però, encara te son i es passeja per la masia com una anima que cerca repòs. Que hauríem de dir que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest
munt d’hores? Es potser perquè en l’ultim àpat que férem havíem pres un cafè espès amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El
cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels
carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per que. I si no hi havia
benzina al diposit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no
sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb estupidesa pretensió que li poguessin resoldre el problema. Nespres de prémer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en
contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles musiques que pretenen
ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari mes
sofert del mon. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francès, però nomes li ho sembla, perquè amb la cridòria i els clàxons
dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No
tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament
dites, sinó que mes aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit
mes estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i
alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants
abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els
religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el
gestionaven. El centre es mantenia en part gracies als donatius de molts
dels finats que per guanyar-se mes de pressa el cel ho deixaven indicat
aixi en els seus testaments.
Va
ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat
de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de
l’habit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La
primera cosa que Teresa Valldaura veié aixi que obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la finestra. Mes petita que un colom, amb el
plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina
desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que
Valldaura havia mort, una tórtora havia parrupejat a la finestra. Sabé
que era una tórtora perquè la Sofia digué: “Miri, mama, una tórtora. Tan
salvatges que son…” No se n’havia recordat mai mes. La tortora, abans
d’emprendre el vol, rigue. La Teresa es frega els ulls, es posa una ma
davant de la boca per ofegar un badall i a l’ultim es toca els genolls:
de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria
cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encès. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell
any [1988], l’autor angloindi Sal man Rudiste va publicar la seva quarta
novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any
següent). El títol feia referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhammad a un capítol de l’Alcora, segons el qual era permissible
venerar tres deesses preislàmiques, trencant aixi el monoteisme pur del
llibre sagrat. Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè
l'Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre
tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els
musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
efa els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encès. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell
any [1988], l’autor angloindi Sal man Rudiste va publicar la seva quarta
novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any
següent). El títol feia referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhammad a un capítol de l’Alcora, segons el qual era permissible
venerar tres deesses preislàmiques, trencant aixi el monoteisme pur del
llibre sagrat. Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè
l’Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre
tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els
musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
La vida després de Déu
